PONS, PONÇ
He escrit aquest llarg poema per exorcitzar lÆenyor. La meva irrenunciable, però difícil, condició dÆillòman menorquí mÆha duit a ser estranger pertot. Pessoa diu que la poesia és lÆestat rítmic del pensament i he volgut compondreÆl, com si fos un oratori, un rèquiem, amb el ritme del dodecasíl·lab i, per raons de numerologia, estructurar-lo en set parts. Holan em va ensenyar que «hi ha moments, i poden durar anys, en què a lÆhome no li queda sinó parlar amb si mateix», i com el meu mestre Spinoza, que polia lents, mÆaïll a polir paraules per poder veure, a través dÆelles, amb més claredat el món. Menorca, tardor de 2001
